La Plaça del Diamant

La Plaça del Diamant, en una paraula: meravellosa. La història de la Natàlia envoltada d’una vida plena de dificultats al llarg del segle XX a Barcelona. Una dona que renuncia a la seva vida lliure de venedora de dolços per casar-se amb en Quimet, un home egoista i que li canvia inclús el seu nom pel de Colometa. Com moltes dones de l’època, la Natàlia s’enfronta a la vida com a mare, ingènua i fent el cor fort per tirar endavant davant la Guerra civil espanyola i la postguerra enmig d’una vida plena d’entrebancs i dificultats, la principal, quedar-se vídua. Mercè Rodoreda va publicar aquesta obra el 1962 i ha estat traduïda a més de 30 idiomes i portada al teatre, a la gran pantalla i en forma de sèrie.

Cartell de la pel·lícula i la sèrie.

Vaig voler llegir aquest llibre i mirar la pel·lícula per curiositat bàsicament. Havia escoltat la cançó en un programa de televisió i aquest fet em va portar a la novel·la. La vaig començar amb por: por perquè no m’agradés, que no entengués el vocabulari per ser una mica “antic” o que simplement no pogués introduir-me de ple a la història perquè no em podia imaginar com era Barcelona a principis del segle passat però no. La Natàlia explica la seva vida i et porta pels racons i els moments que més l'han marcat. La Plaça del Diamant i els coloms són els atractius principals. La Plaça on comença el llibre i els coloms que rodegen casa seva durant molts anys. 

Sincerament, no m'agradaria viure la vida de la Natàlia. És massa difícil. Tantes complicacions, tants obstacles en el camí, crec que no seria capaç d'afrontar-ho i fer el cor fort per tirar endavant. Admiro com Mercè Rodoreda transmet al lector en primera persona la força de la protagonista. No es perd cap detall: descripcions de cases, persones, barris de Barcelona...

Escultura de la Natàlia a la Plaça del Diamant, Barcelona.

Crec que és una bona novel·la i que la pel·lícula també està molt bé. Potser canviaria la Natàlia (Silvia Munt) cada cop que es fa més adulta perquè quan representa que té uns 50 anys i un pentinat de "senyora", la seva cara segueix igual com si tingués 20 anys, amb el rostre acriaturat i les faccions marcades.  Em va agradar més el llibre que la pel·lícula però la recomano al cent per cent, tan una cosa com l'altra.

Núria Teixidor Ibáñez